Teodor Llorente - Vora el barranc dels Algadins

029.13. Teodor Llorente - Vora el barranc dels Algadins [València, 1836-1911]
“L’any 1836 naixia a la ciutat de València qui havia d’ésser la figura primordial de la poesia moderna valenciana: Teodor Llorente i Olivares (...)
[Va ser en 1857, amb vint-i-un anys,] quan sentí la necessitat de fer versos valencians. Ell mateix ho deixà escrit: ‘La idea de versificar en valencià me la inspirà la lectura del Gaiter del Llobregat, del Sr. Rubió i Ors; estos foren els primers versos catalans que coneguí i quedí tan encisat d’aquella nova parla poètica, que ja mai no poguí traure-me-la del cap.’
Un any després arribava a la ciutat de València Marian Aguiló, com a Director de la Biblioteca Universitària, i (...) al caliu de l’Aguiló, aquella inclinació creix esponerosa i el literat es transforma poc a poc en una glòria de les lletres valencianes, i l’home passa a ésser el patriarca del renaixement literari de València. (...)
Teodor Llorente sentí el recobrament literari valencià; sabé que la unitat de l’idioma es troba en els diversos parlars catalans; sabia i defensava que el parlar valencià no és altre sinó una branca de la llengua catalana. ‘Enllà de l’Ebre parlen la nostra mateixa llengua’, afirmava en una interessant polèmica que sobre llenguatge es produí a València l’any 1908.
Fundat ‘Lo Rat Penat’, instituïts els Jocs Florals, publicat el ‘Llibret de versos’ de Llorente, la renaixença estava posada en marxa. ‘Llorente, -com diu l’erudit Almela i Vives- que fruïa gran consideració social, causà positiu benefici a la literatura valenciana pel sol fet de cultivar-la, puix que atragué vers ella la simpatia o la curiositat de gents que, de no mediar aquesta circumstància, no haguera sentit eixa curiositat o eixa simpatia. A més a més escriví un valencià dolç i graciós, i que, no obstant, li permeté assolir altes esferes de lirisme i arribar al poble’ (...)

La lira llorentina tingué més d’una corda. Poeta floralesc per excel·lència, polsà l’amatòria, la patriòtica i la religiosa, i en totes tres és ben dolç i ben suau. És tendre i sonor i s’inspirà en els records històrics, en el paisatge i en els sentiments per cantar, naturalment, la ‘simbòlica figura d’Amor, Pàtria i Fe’.
CARLES SALVADOR, pròleg al llibre “Antologia poètica de Teodor Llorente”, p. 9-11, València (1958).
“Ja amb el nom de Jocs Florals, els certàmens de la Renaixença valenciana van establir-se en 1879, sota els auspicis de ‘Lo Rat Penat’, ‘societat d’aimadors de les glòries valencianes’, fundada aleshores. El paper jugat pels Jocs a la meua terra és paral·lel al que aquesta institució va tenir al Principat: aglutinà esforços, es constituí en reducte i en tribuna, promogué vocacions. Però els Jocs Florals del ‘Rat’ foren bilingües, i acceptaren el castellà en igualtat de condicions que el català: en fou una conseqüència el fet que el català, dins la Renaixença valenciana, quedàs exclòs de tots els usos culturals llevat de la poesia. Per altra part, els Jocs, manifestació quasi única de la nostra literatura al País Valencià fins a 1907, es convertiren en un feu personal de Teodor Llorente, el qual, pel seu prestigi indiscutit, els conformà ideològicament i estèticament. Els escriptors valencians de la segona meitat del segle XIX tot just escrivien en català llur poesia, i aquesta poesia era, encara, una submisa refracció dels mòduls llorentins. Aquest i altres factors contribuïen a un forçós estancament literari, del qual no hem eixit sinó ben entrat el nostre segle.”
JOAN FUSTER, La poesia catalana, II, (1956), p. 93.
“La dissort literària de Llorente és ben xocant. Ningú no dubta que és, de lluny, el millor poeta valencià del segle XIX, i un dels millors de la nostra literatura d’aquell temps, només per davall de Verdaguer -a qui admirava- i potser del Guimerà més inspirat. (...)
(...) Molts factors expliquen la mala premsa de Llorente. En primer lloc, el desprestigi de la poesia acadèmica del XIX. Ara, els seus errors salten a la vista, mentre que ens hem tornat massa sords a les seues virtuts. A més, després del 36, el discret valencianisme de dreta que Llorente auspicià va quedar arraconat i, per tant, oblidat. Sense continuadors ni valedors eficaços, tampoc no va trobar ningú que perdera el temps cantant-li les absoltes.
A Llorente, sobretot se li ha tirat en cara haver despolititzat la Renaixença valenciana, tot convertint la nostra literatura en un passatemps social sense virtuts genèsiques. Aquest és un retret injust. Podem apuntar en l’haver de Llorente tot el que la Renaixença valenciana tingué d’aprofitable, perquè, sense ell, a València, de Renaixença no se n’hauria cantat ni gall ni gallina, però no podem fer-lo culpable de les mancances, així, sense més matisos, perquè el context amb què va haver de bregar era horripilant.”
ENRIC SÒRIA, “Sobre el darrer patriarca”, (2004), dins ‘En el curs del temps’ (Moll, 2010), p. 121- 123.

[@carlesduarte3954]

Versos commoguts i d'una bellesa arrelada en la llum del paisatge. Una recitació precisa, exacta i corprenedora. Gratitud i admiració

[@aradigueu]

Gràcies per l’encertada glossa del poema. I gràcies per la generositat amb què ens fas costat.