La viuda - Mateu Fletxa "el vell" - XXXIX Concert de Nadal de la Coral Borrianenca (Subtitulada)

La Víuda: “Música, filàntrops, musics i mecenes”
Aquesta és l'única ensalada de Mateu Fletxa el Vell amb clares referències a institucions i personatges de la vida real. El seu argument es refereix al desinterés general per la Música, vídua desemparada a la qual Fletxa presta la seua pròpia veu potser en un moment de crisi professional. L'al·lusió cap al final de l'ensalada la vinguda del Messies fa evident que es tracta d'una composició destinada a festejar el Nadal, que aquí es converteix en mer pretext per a formular una amarga queixa davant “algú segurament sensible al tema de la música i la situació dels músics”, capaç de donar-se per al·ludit en escoltar les paraules del salm que tanquen la composició: “Guarda'ns, Senyor, com a pupil·la dels ulls. Protegeix-nos sota l'ombrade les teues ales”.
Aqueix algú no podia ser el Papa Lleó X (1513-1521), primer dels personatges als quals al·ludeix a La Víuda. Va ser aquest Papa un dels grans prínceps del Renaixement, amb molt major interés per la música i les arts en general que pels greus problemes que afligien a l'Església i
que van conduir a la revolta luterana.
El missatge de La Víuda tampoc va poder anar dirigit al rei Ferran el Catòlic (1516),. La capella musical del rei Ferran, de la qual van formar part més de quaranta cantors, es desmantella després de la seua mort, i en la del seu net Carles V no van trobar acolliment sinó cantors flamencs, motiu més que justificat perquè qualsevol professional espanyol del ram
lamentara la desaparició del rei Catòlic: “¿tus favores a dó están?” es pregunta Fletxa.
El tercer personatge, igualment desaparegut, és don Diego Hurtado de Mendoza (1531), III Duc del Infantado, la “vídua” resulta del qual ser la protagonista de l'ensalada, la Música, que exclama lamentant el seu infortuni: “¡Qué marido perdí, mezquina!”.
Continuant amb la llista de personatges als quals al·ludeix La Víuda, el següent a qui nomena Mateu Fletxa és a Alonso de Fonseca, arquebisbe de Toledo (1524-1534). Tan prompte va ser nomenat arquebisbe de la catedral primacial d'Espanya, Fonseca va constituir la seua pròpia
capella musical, que va comptar amb huit o més instrumentistes durant els cinc primers anys de la seua existència. Fonseca, “que en música se perdia”, havia passat a millor vida quan Fletxa va escriure La Víuda; l'autor -“la Música”- lamenta la seua desaparició en el sentit que l'arquebisbe,
poc abans traspassat, potser planejava incorporar-li al seu servei: “Agora que la quería”, diu la lletra referint-se a la Música, “se murió en esta batalla”, s'entén que l'arquebisbe.
L'últim personatge de la llista és don Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, al·ludit en present d'indicatiu i per tant encara viu quan es va escriure l'ensalada. La Música “es su amiga muy amada” diu Fletxa, la qual cosa corrobora quant se sap respecte al seu gust per la música.
En tot cas seria inversemblant que La Víuda haguera sigut concebuda pensant en una capella musical que no fora la del duc de Calàbria, a qui es tributa un elogi que en altres circumstàncies haguera sigut dirigit a un altre magnat.
Prossegueix l'ensalada al·ludint a un desfavor patit per la protagonista de l'ensalada aqueixa Vídua que simbolitza la Música amb la qual s'identifica Fletxa, jugant sempre amb l'ambigüitat. Algú el nom del qual calla -“que no diré yo / quien es ni quién era”- havia promés a la Vídua, desitjosa de casar-se -el que ha d'entendre's en el sentit de trobar una hipotètica
“estabilitat”-, comprometent una paraula que després va resultar vana -“con palabras que le dio / y promesas de fruslera”-, obligant la Vídua -La Música- a anar “de iglesia en iglesia” “por no mal maridar”, és a dir, a anar a la recerca d'un bon partit, llija's un lloc de treball a l'altura dels seus propis mèrits. Alguna porta va haver d'haver-se-li tancat en el sentit professional, a la vista d'un Fletxa ressentit amb el capítol de la seu de València al qual interposa una “querella criminal”, acusant-ho de preferir abans el “tintín de guitarrilla / que a lo que es por maravilla /
delicado”, a saber, la Música culta.
La Víuda és una de les ensalades més llargues que va compondre Mateu Fletxa. Amb això marca una tendència que mantindran els seus seguidors, les ensalades dels quals tendeixen a superar els 350 compassos de la transcripció moderna. Una altra tendència que s'aprecia en La Víuda, encara que sense majors conseqüències, té a veure amb la major fluïdesa en l'enllaç dels diferents períodes que conformen el discurs musical, la qual cosa no fa sinó posar en relleu la soltesa aconseguida per Fletxa el Vell en el llenguatge propi del gènere de l'ensalada.
Elenc
Solistes
Soprano: Fuen Escribà - Contratenor: Hang Ferrer
Tenor: Óscar Ventura - Baríton: Javier Peris Gras
Grup instrumental
Flautes de bec: José V. Rius - Travers renaixentista: Albert Martí
Viola de Gamba: Anna Pitarch - Clavicembal: Manel Sifre
Llaüt renaixentista: Jordi Ràfols - Percussió: David Guillamón
Director: Jordi Ràfols Duch

[@nenosmente7708]

Quina meravellosa interpretació! Llàstima no veure-la en directe! Per a la propera ocasió 😉🥰. I altra cosa que m'ha encantat és la pedagogia musical que acompanya aquest vídeo. ❤❤