Video

Lástima que la envidia sea infinitamente más abundante que la sabiduría. Tan fantástico como auténtico Francisco Rico, no hacen falta ni exclamaciones ni emoticones.

Meravigliosa lezione di arte!!!! Grazie profesore!

Ahí estuve que recuerdos.

Quina llàstima l,horrible música de piano de fons. Fa mandra seguir la conferència

grande jose laocaña perez gran artista ANDALU Sevillano de cantillana gran revolusionario del egtvi

eccellente--

Un privilegio esta charla

Lazarillo y Quijote ! Imperdible esta conferencia dada por esta Autoridad de la lengua !

Che lezione meravigliosa.... un esempio tra i tanti il passaggio su Cezanne (min.1.20)...... Peccato per la ripresa, esige di essere completata con la visualizzazione a parte degli esempi presi in considerazione, ma e' uno sforzo che viene ampiamente ripagato dalla completezza, pur nella sua incredibile semplicita' espositiva. GRAZIE! E' davvero un dono riservato ai grandi quello di far sentire l'ascoltatore completamente a proprio agio, come se la lezione fosse diretta proprio e solo a lui.... Stupendo!

Il mondo non è bello ma bensì sublime! Infatti la parola sublime, trattiene sotto lo stesso giogo il terribile insieme al meraviglioso, come è la realtà della vita! In ogni caso parlare pittura moderna e non ricordare il creatore della Metafisica Giorgio de Chirico mi pare una grave dimenticanza! Senza de Chirico non ci sarebbero stati artisti come Dali, Magritte, Hopper, e tanti altri in tutto il mondo, oltre interi movimenti artistici come il Surrealismo, Realismo Magico, e naturalmente l'impareggiabile Metafisica originale copiata pari, pari, da Carra'... Che se la voleva fregare, il tapino.

È sempre un piacere...

Ottima esposizione.

è un buona lezione, ha molti spunti interessanti. In generale è un casino totale, nel senso che ci sono molto verità esposte insieme con l'opposto di loro, le falsità. Non viene fuori la cosa più importante, se l'arte ha una finalità. E che se ne frega cosa dice Picasso, Koons e Kandinskij? Questo è grande, e quest'altro è grandissimo, tutti grandi che si contradicono a vicenda.

grazie prof. !

excelente....ahora somos un poquito mas.

翻訳なしでやったのか

grandíssima ponència

La primera vez que supe de Maria Teresa León Goyri fué porque inquiría sobre los becquerianistas y ella escribió una bella biografía novelada sobre el vate del Betis Gustavo Adolfo Bécquer.Gran dama que defendió la segunda República española.

Muy interesante la conferencia del profesor Quintana

Grandissimo. Molto interessante!

Gracias,

En Rubert és un gran filòsof, un gran escriptor i, també, un gran humorista.

Interessant parlar de perdó en una època com l'actual. Interesting talk of pardon at an epoch like the ongoing

Arte contemporanea: i paesaggi lunari di Roy Lichtenstein. Guardate il video czcams.com/video/eepjSye1d-k/video.html

Me ha encantado la conferencia. Sra Laura Llevadot! A los otros conferenciantes no los conozco tanto pero me ha encantado escucharles. Disculpen que mi comentario no tenga que ver con esta conferencia. Me encanta como la señora Llevadot explica a Derrida. Soy una mujer, trabajadora (dependienta), madre y ama de casa; digo esto porque no soy una entendida en filosofía, pero me dedicaré a ello en mi próxima vida ;) La he escuchado y leído en varias ocasiones. La última vez hoy en BTV. Me ha sorprendido gratamente porque es inusual ver un programa de televisión que hable sobre filosofía. Un gran tesoro que como sociedad deberíamos preservar y poner en valor. Es muy triste lo que está pasando con las humanidades en general. Tengo dos hijos de 17 y 21. Cada verano me rompo la cabeza para no meter la pata regalándoles un libro inapropiado y que por mi culpa odien la lectura aún más de lo que la odian. Mis intentos de hacerles entender lo enriquecedora que es la lectura y más en esta época en que vivimos siempre acaban frustrados, es algo que me entristece. Creo que tienen ya una edad para leer autores que les ayuden a ver el mundo de otra manera, a mirar de otro modo, a pensar... Pero voy tan perdida al no tener una buena base cultural... Cuando usted explica a Derrida, a kierkegaard y a otros se hace fácil entenderlos y los pensamientos en reposo de mi cabeza se mueven; eso quiero que pase con mis hijos. Quisiera que fueran más libres de lo que este sistema, el imperante en el mundo, permite. Piienso que leer en general y la filosofía en particular son imprescindibles para ello. Desearía que usted que es filosofa y los demás filósofos que participan me recomendaran algún libro que pueda seducir a un chico de 17 años. Gracias y perdonen si les parece surrealista este comentario.

Mai m'havia pensat que sentiria en Cèlula cantant així

che bomba

Immenso, professore!

complimenti

Es usted magnífico.Me emociona. Le he escuchado " Coraje", creo que se titula y está dedicado a la memoria de la abuela. Me encantaría escucharlo y tenerlo. No lo he encontrado.

Encantadora, luchadora, y genial. Me ha gustado mucho todo lo que ha dicho. Todo

Gran inici. La pell de gallina. Gran discurs.

Molt interesant

Grande Candel, sabio venerable

Tot va neixer amb el proteccionisme que avui ningú vol?

Dilluns dia 7 de novembre a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès va tenir lloc la conferència “Les set caixes. Una història familiar sobre l’Holocaust” a càrrec de Dory Sontheimer, autora del llibre "Les set caixes". Aquesta sessió és la primera del cicle “Contra la barbàrie nazi”. Presenta la sessió, Josep Sauret de la Secció d’història de l’Ateneu Barcelonès. historia.ateneubcn.org/2016/10/22/les-set-caixes-una-historia-familiar-sobre-lholocaust/

Dilluns 14 de novembre a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès va tenir lloc la conferència Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna, a càrrec d’Assumpta Montellà, historiadora i escriptora. Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. historia.ateneubcn.org/2016/11/07/elisabeth-eidenbenz-i-la-maternitat-delna/

Conferència que va tenir lloc el dia 6 de febrer a les 19 h a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès sobre la primera sessió del cicle “Centenari 1917”: Les revolucions russes de 1917 a càrrec de José Manuel Rúa, historiador i professor de la Universitat de Barcelona. Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. historia.ateneubcn.org/2017/01/30/les-revolucions-russes-de-1917/

Tornem a estar en el mateix de sempre. I si aconseguim convèncer la població catalana del liberalisme, com ho aplicarem sense un Estat? Em sobta molt la posició de Montañola, de dir "jo votaria SÍ" però no moure un dit perquè això passi. I si reconeixen que Catalunya seria millor sent un Estat per què no declarar-se independentistes com a principi però dir que no estan d'acord amb el full de ruta actual? Per què declarar-se unionistes que és remar en el sentit contrari?

La Secció d’Història de l’Ateneu va organitzar la sessió sobre “Les Brigades Internacionals vuitanta anys després. Dels mites a les persones” dimecres 20 de gener del 2016 a les 7 del vespre a la sala Verdaguer Intervenen: Jordi Martí-Rueda, escriptor i historiador i Lourdes Prades documentalista i historiadora, directora de la Biblioteca del Pavelló de la República (UB) Presenta: Joan Solé, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu La història té l’estranya qualitat de reservar alguns capítols en què les raons i les passions conflueixen en un moment efímer i en un minúscul tros de terra. I poques vegades les passions humanes han estat tan intenses com al 1936. La creació de les Brigades Internacionals i l’arribada de 40.000 persones de més de 50 països per lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil espanyola n’és l’exemple més rotund. Des d’aleshores s’ha escrit molt, sobre aquell grup d’homes i dones. Sovint, des de l’oposició més furibunda o des de l’enaltiment. Altres vegades, des de l’academicisme i la voluntat d’explicar. Però s’ha parlat poc de les persones de carn i ossos que van protagonitzar aquest episodi històric. Sota el títol de “Les Brigades Internacionals vuitanta anys després. Dels mites a les persones”, l’historiador i escriptor Jordi Martí-Rueda respondrà als perquès que sempre han acompanyat el nom de les Brigades Internacionals i enfocarà el zoom en alguns dels seus protagonistes. Com Oliver Law, que va dirigir el batalló Lincoln i es va convertir en el primer negre de la història dels Estats Units que comandava soldats blancs. I Penny Phelps, una infermera anglesa refinada que a la península Ibèrica hi va trobar el fang i l’amor. I l’alemany Ernst Busch, que va animar la vida cultural del front organitzant un cor de cent veus. I Salaria Kea, l’única dona negra de la Guerra Civil. I George Nathan, un misteriós oficial britànic que es va trobar dirigint una companyia de rebels irlandesos. O Henri Rol-Tanguy, el cap de la resistència francesa, que cinc anys després de la Guerra Civil va dirigir l’alliberament de París vestit amb el seu antic uniforme de brigadista, perquè els parisencs sabessin on havia començat de veritat la Segona Guerra Mundial. A continuació, la documentalista i historiadora Lourdes Prades, directora de la Biblioteca del Pavelló de la República (UB), presentarà SIDBRINT. SIDBRINT és un lloc web sobre les Brigades Internacionals. Es tracta d’un portal de la Universitat de Barcelona en el qual hi participen investigadors de diverses universitats i centres de recerca i hi col·laboren més de 50 especialistes. Actualment, la documentació existent sobre les Brigades Internacionals està dispersa en nombrosos arxius, biblioteques i fons particulars d’arreu del món. SIDBRINT es proposa recollir en un únic espai tota la informació disponible i documentar la història personal de cada un dels brigadistes que van venir a lluitar al costat de la República a partir de l’any 1936.

La Secció d’Història de l’Ateneu va organitzar la sessió "La mirada polièdrica estrangera davant la Catalunya i Espanya en guerra (1936-1939) dimarts 16 febrer de 2016 a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès a càrrec d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, historiador i escriptor del llibre "Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil", que explica per què no es va arribar a assolir la República Catalana durant la Guerra Civil. Si hi ha un període històric en el qual la història de Catalunya podria haver patit canvis radicals, aquest és la Guerra Civil. En un país en plena Revolució social, diversos diplomàtics europeus i americans destacats a Barcelona especularen insistentment amb la creació d’una República Catalana independent. Una possibilitat que expressarien desenes de vegades en els documents enviats a Mussolini, al govern francès, al Foreign Office o al Palácio das Necessidades de Lisboa. De fet, tant els diplomàtics com la premsa internacional es preguntaven per què no s’acomplia una possibilitat que els semblava evident. La Guerra Civil Espanyola que es perllongaria entre el juliol del 1936 i la primavera del 1939 és un dels episodis del segle XX que ha merescut més atenció per part de l’opinió pública internacional. En una Espanya i Catalunya que vivien en la marginalitat de la història europea, el conflicte civil hereu de la inestabilitat de la II República provocaria la intervenció del gruix de les principals potències del moment. Tothom mirà cap a la Península Ibèrica per a prendre-hi partit a favor d’uns o altres. En un vell món i un planeta en conjunt que viurien l’etapa posterior a la I Guerra Mundial entre el comunisme de la naixent URSS i les noves tendències revolucionàries d’extrema dreta -Feixisme i Nazisme-, la Guerra Civil semblà un banc de proves per a tots els actors implicats. Mentre Roma i Berlín intervenien bèl·licament amb una gran intensitat al costat dels generals revoltats, la Unió Soviètica ho feia de manera menys intensa al costat de la República suposadament democràtica però de facto en mans revolucionàries. Mentre Hitler preparava l’envit de la conquesta d’Europa i Mussolini aspirava a dominar el Mediterrani, les potències democràtiques -França i Gran Bretanya- es mostraven dèbils al costat d’una URSS defensiva. En aquest context dels anys trenta, la guerra espanyola que esclatà per una sèrie de problemàtiques locals amb tints internacionals, acabaria entrant de ple en la guerra civil europea desencadenada el setembre del 1939. Amb aquest quadre general, totes les potències implicades presentarien interessos a defensar o objectius a conquerir a Espanya, però també a Catalunya. I és que en el context de la guerra, Catalunya jugaria un rol que no li corresponia però que l’acabaria situant al centre de les preocupacions de la diplomàcia mundial i dels Estats Majors dels exèrcits europeus. La premsa internacional no deixaria de prestar atenció al que passava a Catalunya. La possibilitat, manifestada insistentment per diplomàtics, corresponsals i almiralls de la Marina militar francesa o italiana d’una més que factible independència catalana, provocaria no pocs ensurts a Berlín o Roma -alhora que a Madrid, València i Burgos-. Situada geoestratègicament parlant en un espai privilegiat, Catalunya estaria al caire de la secessió alhora que esdevenia nucli de preocupació també per la potència revolucionària del seu anarquisme i comunisme. Si França pretenia evitar el cercle d’estats totalitaris que pretenien Itàlia i Alemanya la possible segregació catalana de la República Espanyola podria ser una opció més que ben vista a París. No obstant, ni la Unió Soviètica ni França acabarien donant resposta als constants rumors sobre la creació d’una República Catalana d’incert futur. De la mateixa manera que ni Companys ni el gruix d’ERC, debilitats per la força de la CNT primer i del PSUC després, no s’atreviren a llançar-se a una opció molt arriscada. Finalment, la Guerra Civil, amb els seus múltiples conflictes interns al sector republicà, acabaria decantant-se del bàndol comandat pel General Franco gràcies, en part, a l’ajuda i intervenció de l’Eix Roma-Berlín. Al costat d’aquesta aparició exterior, les Brigades Internacionals, la Creu Roja Internacional, la cobertura periodística… en definitiva, un guerra civil que es veuria sobreposada per diferents conflictes externs en curs. Informació facilitada per Arnau González Vilalta. Per a la temàtica de la conferència és de gran interès, entre d’altres, l’obra del conferenciant Arnau González Vilalta: "Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil" Barcelona, Ed. Base, 2014.

Dimarts dia 15 de març de 2016 a la 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès va tenir lloc la sessió “Una visió cartogràfica de la Història de Catalunya. El mapa una eina per llegir la història” a càrrec de Víctor Hurtado, economista i cartògraf. Presenta l’acte Joan Solé, ponent de la secció d’història de l’Ateneu. El mapa és una eina fonamental per conèixer l’entorn i evidentment una de les modalitats més antigues de comunicació. El mapa històric pretén representar d’una manera clara i precisa els esdeveniments històrics d’un territori determinat, ja sigui per explicar-los, per comprovar-los o simplement per contribuir a la construcció del discurs històric. Tributari de la cartografia de caràcter purament geogràfic, el mapa històric utilitza els mateixos elements constitutius com són la tipografia, la base geogràfica, l’escala, els signes, els colors, etc., tot seguint una sèrie de convenis més o menys establerts. El cartògraf esdevé historiador i ha de compaginar les vicissituds de la història amb els condicionants que imposa la geografia. Centrant-nos en la història de Catalunya, el mapa esdevé especial per la mateixa singularitat de la nostra història. Així, per exemple, si en època romana les terres catalanes formen una part de la Tarraconense, hem de tallar el mapa seguint les fronteres actuals del Principat? Si un mapa de la conquesta de València per Jaume I és un mapa històric de Catalunya, hauria de ser-ho també un mapa de les Germanies valencianes? Que fem amb el Rosselló en els mapes posteriors al tractat dels Pirineus? Podem fer un mapa del Decret de Nova Planta o de les Bases de Manresa? Aquests i molts altres temes formen aquesta disciplina i el seu interès per comprendre ì divulgar la història del nostre país. Informació facilitada per Víctor Hurtado, economista i cartògraf autor de: "Atles manual d’història de Catalunya", Editorial Rafael Dalmau.

Dijous dia 21 abril de 2016 a les 19:00 - 20:30 va tenir lloc a la sala Oriol Bohigas (Ateneu Barcelonès) el debat "Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes?" a càrrec d’Agustí Alcoberro, historiador i de Patrícia Gabancho, escriptora. Dues visions complementàries de dos autors que han publicat dues obres recents: “100 episodis clau de la història de Catalunya ” i “La mateixa pedra. Per què els moments brillants dels catalans acaben en no res” Modera el debat Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu. Entre els moments o episodis decisius Alcoberro destacaria: Pere el Gran, la (no) Decadència, la Guerra de Successió i l’exili austriacista, 1931-1939, el franquisme i la memòria històrica. Mentre que Gabancho triaria, entre altres, els fets al voltant de l’any 900, la Il·lustració o la Transició dels anys 70 que va viure en primera persona. Al llarg de debat, es plantegen diverses preguntes, com ara: Per què Catalunya és l’única nació d’Europa que havent iniciat una renaixença cultural al segle XIX avui encara no és independent? I què us fa creure (si és així) que ara pot ser diferent? Quins trets caracteritzen o singularitzen la història de Catalunya? Hi ha alguns trets que defineixen el tarannà dels catalans ? Té sentit, parlar sobre la utilitat (o no) de la història ? Es a dir, la història serveix per entendre el present, per construir el futur? Agustí Alcoberro és doctor en Història i professor de la Universitat de Barcelona. Ha estat director del Museu d’Història de Catalunya entre els anys 2008 i 2014. S’ha especialitzat en la recerca sobre la Catalunya moderna, i en especial sobre la Guerra de Successió, la postguerra i l’exili. Ha col·laborat i ha dirigit un gran nombre de projectes sobre Història de Catalunya en els àmbits de l’edició, l’ensenyament, la divulgació, la museografia i la televisió. També ha publicat novel·les. El podeu seguir a www.agustialcoberro.cat Des de la prehistòria fins al segle XXI, Alcoberro repassa els moments clau per entendre d’on venim i qui som els catalans. Com seria Catalunya sense la romanització? Com seria Catalunya si Borrell II no hagués trencat el vassallatge amb els reis francs? Quantes vegades hem sentit a parlar de la Guerra dels Segadors i potser realment no en sabem gaire cosa? Per què la Catalunya contemporània va emprendre els rumbs de la industrialització, la utopia i la lluita per l’autogovern? Alcoberro ha seleccionat 100 moments sense els quals el nostre país seria diferent. Per què els moments brillants dels catalans acaben en no res? No hi ha dubte que Catalunya té, al llarg de la història, moments que, tot i ser brillants, no acaben bé o acaben en no res. Què és el que falla? Patrícia Gabancho fa un recorregut per diversos episodis històrics -poc coneguts i sorprenents- per descobrir-hi unes claus que es repeteixen, prenent en consideració quatre factors: talent, projecte, lideratge i unitat. El talent genera una energia positiva que cal traduir en un projecte col·lectiu i, per tant, en unitat d’acció. Tanmateix, no sempre s’hi arriba. Gabancho proposa una reflexió sobre els ritmes profunds de la història, que pot ser útil a l’hora d’enfrontar els reptes d’avui. Des de la Catalunya de l’any 1000 fins a la declaració de sobirania del Parlament, passant per l’ebullició del 1906, una anotació en el dietari de Joan Maragall, les conspiracions al voltant del compromís de Casp, la Barcelona tolerant de Jaume I, els convulsos anys setanta o la recuperació il·lustrada del segle XVIII viscuda a través de la ciència. Què els va faltar, a aquests moments esplèndids, per fer el ple? Som capaços, avui, de trencar el malefici? Informació facilitada per Agustí Alcoberro i Patrícia Gabancho.

Dilluns 18 d’abril a les 19 h de 2017 a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, va tenir lloc la primera sessió del Cicle “Grups i classes socials a Catalunya” La pagesia. De classe majoritària a sector productiu minoritari. Els grups socials al camp català. Evolució i canvi, a càrrec de Llorenç Ferrer, catedràtic d’Història Contemporània. Per poder estudiar els grups socials de qualsevol societat és fonamental conèixer quina és l’estructura de producció i, sobretot, de repartició del producte que es produeix. En el cas de Catalunya hem d’arrencar de la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que, després d’unes guerres remences, va consolidar el sistema d’emfiteusi i va permetre l’aparició amb força de les masies. Els senyors passaven a tenir un paper secundari i tota la iniciativa econòmica quedava en mans d’aquests pagesos. A partir de les masies sorgeixen alguns grups socials: pagesos de mas acomodats (hisendats en alguns llocs), masovers i els petits pagesos que accedien a la terra que controlaven els masos per la via de la rabassa morta, de la subemfiteusi, de la parceria, de la pràctica de les boïgues (contracte agrari pel qual se cedeix una finca plantada de bosc per convertir-la en conreu emprant per a això i com a adob solament els boïcs o petits feixos de llenya, fets de brancatges recoberts de gleves en disposició de fogar-los.), etc. Anar a jornal no és un estatus sinó un complement als petits pagesos, com fer de mosso és l’etapa prèvia a convertir-se en petit pagès. Part del producte agrari era canalitzat cap a l’església i senyors feudals per la via del delme i altres drets que, al mateix temps, per poder ésser cobrats eren arrendats a pagesos acomodats, burgesos, comerciants que captaven així una part del producte agrari. Així arribarem al segle XIX quan es produirà la desamortització i la construcció del règim liberal. La propietat de la terra es voldrà clarificar i aquells tres nivells que hi havia al camp, es reduirà a dos que conviuran fins a la II República no sense conflictes. La ciutat esdevindrà ara l’espai important i la renda agrària començarà a disminuir no sense intents de mantenir-la el més elevada possible. La crisi agrària de finals de segle XIX introduirà molts altres canvis i marcarà un punt d’inflexió al camp català. Informació facilitada per : Llorenç FERRER i ALOS, catedràtic del Departament d’Història Contemporània, de la Universitat de Barcelona;

Tot i que el títol pot semblar un xic tautològic, ens centrarem en la menestralia i la petita burgesia dels segles XVIII i XIX, i mirarem de fer també un breu excurs a les dinàmiques de les classes mitjanes en el segle XX. En primer lloc, plantejarem perquè la petita burgesia resulta una classe social incòmoda a l’hora d’abordar-la com a subjecte d’estudi. Veurem que en el cas català hi ha uns problemes seriosos de mesurament, derivats de les fonts disponibles. Tot plegat fa que el cost d’analitzar aquest grup social sigui més elevat comparativament que en el cas d’altres classes socials. D’això n’ha resultat un dèficit d’estudis, que contrasta amb la importància històrica atorgada a aquesta classe social en el nostre país. Aquest estat del coneixement ens obliga a una exposició bàsicament impressionista. En segon lloc, veurem com es va configurar la menestralia preindustrial i com el seu desplegament va estar associat a la construcció institucional de les confraries d’ofici, no solament a Barcelona sinó també a molts pobles i viles del Principat. I a partir d’aquesta realitat considerarem els atributs nacionals atorgats a aquesta classe social a l’hora d’interpretar la nostra història, des d’Antoni de Capmany fins a Jaume Vicens Vi En tercer lloc, ens acostarem a l’eclosió de la petita burgesia en el segle XIX, i als canvis associats en termes de mobilitat social (ascendent, descendent i horitzontal) que va experimentar en l’era de la industrialització. Considerarem com van afectar el seu creixement i la seva composició els grans processos de canvi institucional (liberalisme), de transformació econòmica (mecanització de la producció i integració els mercats) i el gran creixement urbà. Finalment, farem un cop d’ull a les tendències que es poden detectar en el segle XX. D’una banda, la petita empresa en l’àmbit de la manufactura: des del desplegament de noves indústries fins a la desindustrialització. I de l’altra, el sorgiment de les noves classes mitjanes i la seva relació amb la vella petita burgesia. Informació facilitada per Josep Maria Benaul

L’objectiu d’aquesta conferencia és mostrar, d’una banda, la considerable heterogeneïtat interna de la classe hegemònica catalana, els membres de la qual tenien diferent origen social i geogràfic i van emprendre activitats econòmiques diverses, i d’una altra, com aquesta heterogeneïtat queda esmorteïda perquè tots ells compartien un mateix sistema de valors i tenien una forma de vida comuna. Es tracta de definir els trets més característics de la gran i mitja-alta burgesia catalana, la que va gaudir de més bona situació econòmica i major poder polític, els membres de la qual no es van mantenir inalterables en la llista dels que tenien aquesta avantatjosa posició al llarg d’aquests més de cent anys. Fallides, èxits econòmics i trasllats de residència expliquen una mobilitat prou notable en aquesta nòmina, una característica important a tenir en compte. Un dels factors més decisius d’aquesta mobilitat geogràfica i d’ascens social és deu a la relació que bastants d’aquests homes i dones van tenir amb les colònies americanes, en especial Cuba. Totes les poblacions mercantils i manufactureres tenien la seva pròpia burgesia però la més poderosa era segurament la que vivia a Barcelona, que tanmateix en molts casos havia nascut en una d’aquestes altres poblacions catalanes: els Safont, de Vic; Josep Xifré, de Mataró; els Batlló, d’Olot… Informació facilitada per Àngels Solà Parera, historiadora

Al llarg del segle XIX Catalunya es va transformar radicalment i es van anar creant les bases que portarien a l’ensulsida de l’antic règim i a la creació d’una societat nova. Els canvis van començar des que Catalunya va iniciar el camí cap a la industrialització, tot diferenciant-se de la resta de l’estat que, majoritàriament, s’orientava cap el capitalisme agrari. El canvi es va consolidar lligat a la progressiva industrialització del país i a les transformacions que, paral·lelament, s’anaven produint al camp i que van provocar un fenomen migratori des de l’interior del país cap a les zones costaneres, espai de major implantació industrial, que es va incrementar a partir dels anys vuitanta amb la incorporació de l’emigració procedent d’altres indrets de la Península, que acabaria consagrant Barcelona com el gran nucli urbà. En aquesta nova societat el protagonisme va recaure en el món obrer, en la classe obrera, en els treballadors de tot tipus -obrers de fàbrica, menestrals, escrivents, dependents de comerç, … - que van lluitar per conquerir uns drets polítics i socials que, a priori, els hi eren negats o escatimats. L’estudi del món obrer passa per analitzar les noves formes organitzatives que va crear per reclamar els seus drets, però no es poden passar per alt les condicions de vida i de treball d’aquesta nova classe social que, sotmesa a nombrosos condicionants (salari, jornada de treball, condicions laborals, analfabetisme, …) la condemnaven a la subordinació. La capacitat de resposta lligada a les organitzacions sindicals i als nombrosos espais de sociabilitat que va saber crear, la va individualitzar i definir com a grup social. Informació facilitada per Teresa Abelló

Muy interesante y ameno.

Un gran personaje

"l'austeritat, que hauria d' haver sigut l' antidot, acaba sent el verí"